Després d’una pallissa de més d’onze hores d’autobús nocturn, a l’alba vaig arribar a Göreme, en el cor de Capadòcia. Havia aconseguit dormir bastant en el bus i en veure aparèixer per la finestreta xemeneies de les fades, bolets gegants i laberints de pedra, em va parèixer que encara no m’havia despert i continuava divagant per un estrany somni.
Motxilla a l’espatlla, vaig pujar per un escarpat caminet fins arribar a la pensió on estava allotjada trobant-me amb unes vistes increïbles de tot el poble, i pujant pel mateix camí, un poc més amunt, una visió panoràmica encara més sorprenent es desplegava als meus peus: les màgiques terres de Capadòcia, un capritx volcànic de lava, gel i vent sota la lluna de milions de nits. Vaig respirar fons. Tenia quatre dies per davant, molts camins per recórrer i molt de entusiasme per fer-ho. Cents de caminets discorren al voltant de la regió i malgrat que no estan senyalitzats és molt fàcil orientar-se, així que durant els meus cinc dies d’estància a Capadòcia vaig gaudir anant amunt i avall per l’oníric escenari d’aquest món inversemblant.
Però no només vaig recórrer Capadòcia caminant, també ho vaig fer volant. Un dia a la matinada sobrevolava aquesta terra de prodigis en un globus aerostàtic. El globus descendia contínuament per endinsar-se a les valls i, quan pareixia que m’anava a engolir la branca d’un arbre,tornava a ascendir suaument fins tocar els niguls. El sol ja resplendia en l’horitzó i en torn a ell dotzenes de globus flotaven suspesos en el cel saludant al nou dia. Volant, volant i somniant.
No hay comentarios :
Publicar un comentario