Paris, desig concedit

És primavera a París, i dos enamorats caminen per la ribera del Sena. En aquest moment, ell fa un comentari graciós i ella li riu l’ocurrència recolzant tendrament el cap damunt ell. Som nosaltres, tornant tretze anys després. Paris sempre ha estat aquí.

Havíem reservat habitació en un hotelet proper al carrer Rivoli, apropet del Louvre i just a uns quinze minuts de Notre Dame. Així que només un parell d'hores després d'aterrar a Paris ja passejàvem per la ribera del Sena sota la catedral.

En arribar l’horabaixa, una multitud de parisencs es congregava també al llarg de la ribera del riu. Desplegaven estovalles, copes de vi i un bon assortiment de delicatessens acompanyat de moltes rialles i alegres converses. Nosaltres varem fer el mateix amb un parell de copes prestades de l'hotel, un vinet de Borgonya, camembert i un parell de baguettes. No hi ha restaurant a Paris que ofereixi millors vistes a tan bon preu.

A mesura que s’anava fent fosc, Notre Dame adquiria un aspecte funest, com un fantasma de pedra. En passar sota el Pont Neuf, poc abans del vespre, varem començar a sentir-nos observats. Des de dalt del campanar, les gàrgoles gòtiques que tant terror inspiraven en altres temps, intentaven espantar-nos sense aconseguir-ho. Varem tornar al dia següent per visitar la catedral i pujar al campanar, emocionats de contemplar les teulades parisencs des d'una tribuna privilegiada. Solitàries i avorrides allà dalt, les gàrgoles esperen pacientment l'arribada de la nit. Llavors, amb la catedral abandonada pels turistes i sumida en el silenci, nit rere nit convoquen als seus dimonis.

Tot aquell que enyori una mica de romanticisme en la seva vida, aquest és el seu lloc: Paris. Complint amb el inexcusable deure del bon turista, navegàrem pel Sena a bord d'un bateaux mouche, passàrem sota el pont d'Alexandre III i allà estava, lluminosa, desbordant, pletòrica: La torre Eiffel. Al contrari que Notre Dame, varen crear-la pitjor que mortal: efímera. Però la seva sorprenent i singular bellesa li va merèixer l'eternitat. Concebuda com a emblema de l'exposició Universal de 1889 havia de ser enderrocada al clausurar l'esdeveniment. Per sort, ningú va tenir coratge per fer-ho.

I poc més és quant hem pogut fer aquests cinc dies a Paris. Vagabundejar per Montmartre imaginant què pensaria Toulouse Lautrec en veure el Sacré Coeur envaït per milers de turistes, recórrer amb pas marcial els Camps Elisis des de l'Arc de Triomf fins a la plaça Concorde, repetir l'emblemàtica foto de Doisneau davant l'Hôtel de Ville, curiosejar entre les velles llibreries del Quartier Latin... Aquesta ciutat, potser perquè mai s'acaba i perquè, a més, és meravellosa, pot amb qualsevol indici de tristesa. A Paris només es pot ser feliç.

Ja no és aquella ciutat que una vegada va ser. Aquelles nits de jazz, fum de cigarrets i rialles de dona al Boulevard Saint Germain, aquella vie en rose cantada per Édith Piaf quan Paris es recuperava de les ferides de guerra, havent perdut gairebé tot i sense res més que il·lusió i esperança per davant. Ja no és aquella ciutat que una vegada va ser, però tot i així, li encanta entabanar-me amb disfresses, passar per qui no és simulant una vedette veterana i pintarrejada. Aquesta vella cabaretera del Moulin Rouge encara conserva i transmet una irreductible fe en si mateixa, sempre destinada a brillar. Paris segueix sent la gran seductora.

«Quand il me prend dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose.»
(Edith Piaf)