Berlin, noltros som el poble

Renovar-se, renovar-se una i altra vegada, sempre en constant moviment, sempre endavant, endavant, sense mirar mai cap enrere. Berlin és renovació.

Abans d’anar-hi, ja sabia que no em trobaria una ciutat gaire bella. Les ciutats adquireixen la seva bellesa molt lentament al llarg dels segles. Aquesta bellesa sorgeix d’un guirigall de places, palaus, fonts, esglésies, mercats i carrerons que els segles han anat construint un damunt l’altra. Les ciutats són fetes de temps. No és aquest el cas de Berlin. Però precisament aquesta arèola de devastació, de ciutat supervivent de dues guerres mundials i un règim comunista implacable amb el passat, l’ha convertida en un símbol de modernitat, de noves generacions, sempre jove, sempre a l’avantguarda.

Dreta davant les restes del mur de Berlín, recordava aquell emocionant novembre de 1989. Llavors ençà, jo era una adolescent que mirava sorpresa les imatges que omplien els televisors aquell vespre, sense comprendre gaire bé la importància que tindrien per a milions de persones.

El 9 de novembre de 1989 arribaren a Belin nous vents des de l’oest. Aquell sinistre mur s’esbucà amb una celeritat que va deixar bocabadat al món sencer. Tot va començar al capvespre, durant una roda de premsa. Un representant del govern va llegir per error un simple document burocràtic segons el qual els ciutadans de l’Est serien lliures de traspassar la frontera. Un dels periodistes va formular la pregunta que tothom es feia:

—A partir de quan?

—Hummm... entenc que immediatament —va respondre confosament.

En aquell moment es va fer història. Hores després, s’esbucava el mur. Tot el vespre, cents de mils de berlinesos ho festejaven eufòrics davant la porta de Brandenburg. En unes poques hores canvià la vida dels alemanys i també la de tots els europeus que miràvem incrèduls la pantalla del televisor. Fou una nit d’alegria i llàgrimes berlineses, varen aflorar molts de sentiments reprimits, el desig de llibertat i de pertinència a una mateixa ciutat, d’unió del que mai s’hauria d’haver separat. —Som un mateix poble —clamava la multitud a cada banda del mur. Una embriaguesa de felicitat es va apoderar de la ciutat durant dies. Avui, Berlin deixa enrere al passat i enlloc de cercar la identitat perduda, en crea una de nova. Berlín, sempre renovada.