Japó, l'essència de la bellesa

De nina, jugava de vegades amb una capseta de fusta de banús gravada amb unes petites figures policromades: unes delicades geishes passejant baix l’ombra d’un cirerer en flor cap a la casa de te. La meva imaginació volava aleshores cap l’orient llunyà, a Japó. Fa poc va tornar a caure en les meves mans aquella mateixa capseta però, aquesta vegada, contenia uns bitllets d'avió… Durant tres setmanes he recorregut Honshu, la principal illa de l’arxipèlag nipó, motxilla amunt i avall, gastant sola de sabata.

Els japonesos veneren dues estacions de l’any: la primavera, quan floreixen els cireres (sakura), i la tardor, quan les fulles de l’auró, arbre típicament japonès, tornen vermelloses (momiji). Jo he tingut la gran fortuna de poder gaudir d’aquestes primeres fulles vermelles, un meravellós espectacle de la natura alternat amb descomunals ciutats futuristes i tradicionals poblets de l’antiga ruta dels samurais.

Tres moments em quedaran sens dubte guardats per sempre a la memòria. El primer va succeir un dels primers dies a Kyoto, jo anava perduda pels laberíntics carrerons de Gion i de sobte, sense preveure la seva màgia, darrera un cap de cantó, una geisha enfilava el carrer amb el seu caminar suau i majestuós. Dues setmanes després, a Nikko, un obscur camí serpentejant a la vora d’un rierol m’endinsava cap al bosc. Mentre la llum matinal m’acariciava el rostre, em va envoltar el dolç so d’una flauta provinent d’un petit temple amagat sota la immensa ombra dels arbres. I l’últim, cap al final del viatge, des de l’altra banda de la badia de Tokyo els darrers rajos de sol tenyien d’or gegants de vidre i metall i jo contemplava meravellada aquell somni futurista. Encara no s’havia enlairat l’avió i ja desitjava tornar, un nostàlgic anhel que, a partir d’ara, cada any es repetirà en arribar abril, quan els cireres hagin florit.