Istanbul, un punt màgic en el món

Hi ha un pont que uneix Europa i Àsia, orient i occident, dos continents, dos móns diferents, un pont que uneix els horitzons encara per descobrir amb els que deixam enrere, que uneix desconegudes terres llunyanes que es retroben en un punt màgic, en una ciutat: Istanbul. Cada racó amaga innombrables secrets que el viatger s'afanya a desvetllar: En el laberíntic basar, després de l'agitada desfilada de colors, perfums i sensacions que atordeix els sentits sempre trobarem un acollidor amagatall on relaxar-nos amb un narguilé, lluny del guirigall dels venedors. Istanbul ens atraparà des del primer moment.

Pujada a bord d'un dels nombrosos vaixells que surten cada dia del port on el mediterrani es perd en altres mars, vaig creuar el Bòsfor fins a la vora asiàtica i em vaig submergir en un somni en el que sobrevolava resplendents cúpules i afilats minarets, tan alts i esvelts que semblaven clavar-se en el cel. La boira difuminava en l'horitzó els majestuosos perfils del palau Topkapi, la mesquita Blava, Suleimaniye, Santa Sofia... que s'aixecaven orgullosos davant meu. Centenars de gavines volaven esperant que els pescadors buidassin les xarxes mentre la suau carícia del sol matinal sobre les aigües del Bòsfor m’adormia. De sobte, em va despertar el cant del muetzí. Començava la cridada a l’oració envaint-ho tot. Com un ressò llunyà ple de hipnòtica harmonia, li contestaven des de les altres mesquites. Primer una, després una altra més llunyana, llavors la van seguir altres dues fins embolicar la ciutat sencera de cants màgics que s'alçaven cada vegada més alt, competint entre ells, intentant arribar al cel. I vaig respirar profundament. I vaig somriure, no vaig poder evitar-ho. Istanbul em va captivar.